A dues veus…

- Li vas preguntar?

- El què?

- Si t’estimava…

- No.

- I et vas resignar que et digués adéu…

- Sí.

- I feia tres anys que us estimàveu..

- Sí.

- I…

- Res… va dir que ho feia per mi…, que seria millor… que era el més correcte…

- I?

- Res. Vaig pensar que si ella ho deia… s’havia acabat tot. Que devia estimar algú altre…

- I t’ho va dir que estimés algú altre?

- No.

- I vas comprovar si estimava algú que no fossis tu?

- No.

- I fins aquell dia t’estimava?

- Molt

- I?

- Res.

- Res?

- No.

- No li vas preguntar per què marxava, realment? No vas pensar que potser no hi havia ningú altre…

- Devia tenir una raó important. Podia ser ell.

- Qui ell?

- Un amic.

- Un amic íntim?

- No ho sé.

- No ho saps…?

- No

- I amb això n’hi ha prou per a tu?

- ¿?

- Estàs segur que l’estimaves?

- Sí

- ¿?

 

Amb so de quotidianitat

Conten que les persones tenim memòria de les olors, que les associem a moments de la nostra vida, a persones,… Semblant passa amb els sons. Sons que, a vegades, per a algunes persones poden significar sorolls.

Hem llegit en diaris que persones, en comprar una casa de segona residència al costat d’una església, al cap d’uns dies, denunciaven el so de les campanes que fa segles que toquen les hores. O altres, que havien posat denúncies al veí o la veïna perquè tenia un gall massa eufòric.

Altres, en canvi, notem com se’ns eixampla el cor quan, després de dies de llevar-nos a corre cuita, de pressa, amb el cap fixat en la feina,…, despertem el dissabte o el diumenge i sentim com el campanar ens avisa que hem dormit més que altres dies, i que, encara que ens haguem convertit en adults i tinguem moltes més responsabilitats, els sons de la infantesa, encara són ben vius.

I és que amb el so de les campanes, o amb el cloqueig de les gallines,  retorna el record de la infantesa al poble, els jocs a la plaça de l’església, la sensació càlida dels ous acabats de pondre, a les mans, en recollir-los, el pànic d’un gall molt valent amb les gallines i molt covard en la nostra presència…

El temps passa, amb intensitat, amb la il·lusió de la vida que s’assaboreix minut a minut, segon a segon, amb errors i encerts, amb petites i grans alegries, també amb tristeses,…, i com l’olor del pa calent, de la fruita madura i de l’herba fresca a la nit, per sort, es mantenen sons familiars, com els de les campanes i les gallines.

I love how you love me…

Decididament…

Decididament t’estimo. Sí. No et quedis amb aquest posat estàtic i amb aquesta cara d’astorament… Avui ho he decidit. El cor mana. I com que mana, no puc fer veure que no passa res. No puc silenciar-lo i dissimular. És clar que…, qui dies passa, anys empeny… Però els nostres dies passen i la vida és fantàstica. Té tots els sabors que li sapiguem donar. La sal de la vida, diuen. Doncs… la sal és el condiment que hem de posar a les nostres vides, carinyo!

I… amb quins ulls que em mires! Ara no sé si penses que m’he begut l’enteniment, o una ampolla de moscatell… No, no… ni una cosa, ni l’altra, estimat. Saps què m’he begut? L’ensopiment. Ja no en vull més. Tot coll avall i cor amunt. No dius res? No sé si respires. Et veig tan atabalat, tan embadocat, tant… tant… que… potser… potser… t’he de repetir els sentiments.

T’ha agafat per sorpresa? A mi també, no cal negar-ho. Però fet el primer pas… qui es fa enrere? Si és que t’has fet endavant en alguna cosa, perquè estimat, de sentir… sentir.. no et sento. Al cor, sí, és clar. El que no et sento és la veu. Has obert la boca i pensava que diries quelcom important. Que em confessaries que fa anys que m’estimes. Que no pots viure sense mi i que no t’havies atrevit a dir-m’ho fins ara. Però res. Silenci. Sembles un peix. Perdó. No m’ho tinguis en compte. Però és que l’has oberta per agafar aire i prou. I cap so. Una aspiració i silenci.

Silenci! Tant se val. Tanca els ulls i tanca la boca, i besa’m. No cal que diguis res. Estima’m.

Dia rere dia…

Llevar-me al matí, dia rere dia, sense saber si serà un dia afortunat i podré trobar una feina. La lluita, hora a hora, per mantenir el coratge rere cada rostre que em mira, per dibuixar un somriure quan algú explica un acudit que sembla absurd davant la necessitat.
Caminar amb energia i, més encara, intentar saber cap on camino… en aquesta societat on tot es redueix i minva… és difícil.

La feina s’acaba, però la vida continua… intentar fer un àpat digne, l’escola dels fills, la gasolina, la roba, la llum, l’aigua… i un munt de coses més que s’apilonen i consecutivament reclamen diners i més diners i són sinònim de despesa.

La feina s’acaba i s’acaben els diners. I les oficines on trucar. I les ofertes per a no joves desapareixen… Cinquanta hores a la setmana a cap preu.

I em pregunto: qui s’empobreix? Les terrasses són plenes de camises noves, de corbates de seda, de maletes i orinadors i somriures. Les carreteres de cotxes de luxe que van amunt i avall. Els espectacles omplen, els restaurants també. I em pregunto, aquestes persones… no tenen crisi? Saben que hi ha crisi? No pensen que demà es poden llevar, com jo, amb un món diferent, canviat,… sense la tranquil·litat de la feina….

1 xip: No et recordo per l’americana color de palla…

Com et descriuria? Alt i ample. Són els dos adjectius que se m’apareixen quan et recordo. Dret. Sobri. Segur. Omplies l’espai d’accés a la sala. Pel teu costat desfilaven, lentament, les siluetes dels convocats a la reunió. Eren ombres grises, silencioses. Passaven i quasi tocaven la teva americana groga, d’un groc palla. Sí. Aquell color que tenen algunes americanes d’estiu que volen insinuar frescor. Esperaves, neguitós, no sé de què.  Et bellugaves, subtilment, però la teva grandària et delatava i vist de lluny recordaves el vaivé de les embarcacions ancorades a port que no acaben de cedir a l’onatge poc hàbil.

Al moviment del cos, li vas sumar el del dit que resseguia el nas des de la punta fins al ferro de les ulleres. Un moviment mecànic. Potser algú arribava tard? El conferenciant, l’amic, l’esperada? Qui sap?

Podia apropar-me i preguntar-te, com fan les oficinistes eficients,… “senyor, que necessita res? El puc ajudar en alguna cosa?” Però la teva corpulència m’impressionava. Una persona amb aquest posat, segur que sabia resoldre en un no res tots els entrebancs de la vida.

Els pantalons eren blau marí i la camisa, blanca. D’un blanc immaculat. La bossa, negra.

De sobte et vas girar, i com aquell que no diu res,  em vas preguntar: Noia, fa estona que hi reflexiono i… no saps pas a quina època es planten els cigrons?

Per això, per aquesta pregunta,… encara et recordo.

Acaba el dia

És primavera. La calor del dia s’ha escolat amb les hores i el vent fresc ha obert les portes a una fosca solitària i monòtona.

En el silenci de la nit, qualsevol soroll crida l’atenció. L’aparcament d’un cotxe, la rialla exagerada d’un grup d’adolescents que envaeixen el carrer amb aventures i descobertes, l’esgarip d’una xibeca llunyana, en un vespre ple de lluna i de tramuntana.

M’envaeix la son. Tanco les parpelles i les torno a obrir lentament, en un no voler creure que s’ha acabat un altre dia,… Somric. Quanta placidesa que m’envolta!

De la finestra, entreoberta, arriba l’olor d’herba fresca i humida, de prats nocturns que amb l’albada quedaran amarats de rosada.

Tanco les parpelles… lentament… cedeixo a la son… acomiado aquest ja antic dia.